“L'Anell em buidava i Prova em tornava a omplir”, Miquel Gelabert

És felanitxer. Segurament un dels felanitxers amb més projecció dins el món de la interpretació. A TV3 va consolidar-se amb sèries com Temps de Silenci o Ventdeplà i a IB3 ha recuperat l'accent amb Llàgrima de Sang i L'Anell. Repassar la seva trajectòria sobre els escenaris implica parlar de companyies teatrals com Comediants o La fura dels Baus. També l'hem vist a la gran pantalla i s'ha donat a conèixer arreu del món: Itàlia, Alemanya, Finlàndia o Canadà l'han vist actuar. El seu darrer èxit Prova, ha obtingut un reconeixement unànime del públic i la crítica.

Miquel Gelabert

Dilluns, 10 del matí-. Duu camisa blanca, les ulleres amb la mà i demana un cafè amb llet. Tria seure a fora, tot i el vent. Parla gruixat però amb un posat agradable. Somriu fàcilment. No és tan senyor com en Joan Carles Mesquida (L'Anell) ni tan malcarat com en Jaume Estelrich (Ventdelplà). És en Miquel Gelabert, i això queda clar des del principi.

De petit vivia a Felanitx.

Hi vaig viure fins als 6 anys. Després vàrem anar a viure a Palma però veníem tots els caps de setmana i els estius.

Volia ser actor en un moment i en un entorn sense tradició. Des de Mallorca i en aquells temps, semblava complicat.

És una cosa extranyíssima ja que a casa meva no hi havia ningú que s'hi hagués dedicat abans. Record que al Port fèiem una festa per santa Rosa a damunt el niu del Babo i jo amb 10 o 11 anys ja hi feia actuacions.

La inspiració.

Quan era petit a la casa de Felanitx teníem una taula immensa i just damunt la foganya hi havia un mirall molt gros que estava col·locat davant on jo seia per dinar. Sempre hi feia carusses i m'havien de cridar l'atenció i sovint em feien seure d'esquena al mirall. Ho dic sempre, em varen reprimir de petit i de gran ho he hagut de treure -bromeja-.

El primer paper.

Quan feia 6è de batxillerat vàrem organitzar una escena de la mort de Sòcrates. Jo tenia un paperet minúscul però la gent ja va veure que a mi m'interessava i que es notava que no feia teatre perquè sí. L'any següent quan varen organitzar una altra obra, jo mateix vaig demanar al Padre Prefecto, que era qui se n'encarregava, per ser el protagonista. Ho vaig veure com una oportunitat perquè ja sabia que volia dedicar-me al teatre.

On vares formar-te?

Vaig entrar a l'Institut del Teatre de Barcelona i paral·lelament vaig matricular-me a la carrera de Filosofia i lletres perquè a casa trobaven que havia d'estudiar alguna cosa alternativa. Jo volia anar a Madrid i Barcelona havia de ser el trampolí. Al tercer curs a l'Institut ja vaig formar part d'un projecte amb un grup d'estudiants. Havien organitzat La leyenda de Jaun de Alzate de Pío Baroja a Bilbao. Aquell any, al ministre d'educació se li havia ocorregut que el curs en lloc d'iniciar-se al setembre, s'iniciaria el mes de gener i per tant aprofitant aquells mesos me'n vaig anar a Bilbao. L'obra però no la vàrem poder estrenar perquè el dia que ens havien de donar el permís des de Madrid va coincidir amb l'atemptat a Carrero Blanco. A partir d'aquí però ja havíem iniciat una escola d'actors, organitzàvem obres i no m'he aturat.

On vius ara?

Tenc una casa a Barcelona i una altra aquí al Port, on visc amb els meus germans. Depèn d'on tenc els rodatges. El temps que he gravat L'Anell, per exemple, he estat a Esporles, però ara per ara som aquí, al port.

Miquel Gelabert

És diferent treballar d'actor a Catalunya o fer-ho a Mallorca?

Sí, sobretot quant a la producció. Quan rodava Ventdelplà (TV3), per exemple, la dinàmica de feina estava molt més organitzada. Amb L'Anell (IB3) ha estat molt diferent. De vegades els textos es redactaven el dia abans de gravar l'escena i no es podien preparar bé les seqüències. A més, ens feien ser als estudis moltes hores sense gravar entre escena i escena, i als actors no ens paguen per hores sinó per la feina ben feta.

On el reconeixen més: pels carrers de Barcelona o pels de Palma?

Ara a Barcelona ha disminuït la meva popularitat perquè fa dos anys que va acabar Ventdelplà però tot i així continuen emetent sèries com Temps de Silenci per TV3. És igual que a Mallorca; al mercat si amag la cara triant patates no em reconeix ningú però si aixec el cap ja sí. He d'anar alerta, un pic vaig protestar molt a un aeroport de Madrid i després molta gent em deia “ara ja sabem com ets”. No puc cridar gaire l'atenció en públic.

Té algun criteri a l'hora de seleccionar projectes?

Fins ara he fet feina sense representant perquè volia dissenyar jo la meva carrera. Ara però és més difícil. He anat fent els projectes que m'han semblat suggeridors, si m'agradava la proposta i si em pagaven bé. A vegades per qüestions d'agenda no he pogut agafar obres que m'hauria agradat fer. És important també treballar amb amics, amb persones que ja saps que t'hi entens. Això darrer és molt important.

És complicat deixar de ser, per exemple, en Jaume Estelrich de Ventdelplà per convertir-se en Joan Carles Mesquida de L'Anell?

Pas pàgina aviat però ja has creat un segell i oblidar-te d'un personatge per fer-ne un de nou és impossible. Et canvien el vestuari, les formes, l'ambient i tot això ja et fa actuar d'una altra manera. Quan feia de Jaume Estelrich volia tallar la llenya de veritat i quan a L'Anell havia de fer un plat de cuina el volia fer també de veritat. Dóna més credibilitat i fa que puguis sentir-te més el personatge.

Hi ha un mite que diu que “fer de dolent és més gratificant”.

El compartesc. Faria fins i tot de Hitler, per exemple, amb unes pautes ben donades. Un personatge que està ben escrit sempre és gratificant. És a dir, si és un dolent beneit, amb diàlegs buits no dóna gens de gust. Tot ha de passar per un procés mental que han de fer el guionista i el director. Per tant, si l'obra està ben escrita i ben dirigida, i a sobre fas de dolent, encara és més gratificant. Jo ho compararia amb el fet de saber fer riure. El dia que descobreixes que pots fer riure també resulta molt gratificant.

Ha tocat totes les tecles de la interpretació: cinema, televisió i teatre. Amb quin gènere es queda?

Als 16 anys jo ja tenia clares dues coses: que m'agradava fer teatre i que m'agradava córrer món, i una cosa va amb l'altra. La meva felicitat és fer teatre amb els amics i moure'm. Anar a Sant Sebastià i menjar unes cocochas i el que sigui típic a cada lloc. D'altra banda, la televisió i el cinema, però, es paguen més bé i et proporcionen una estabilitat que el teatre no et pot garantir.

La seva darrera obra de teatre, Prova, ha estat tot un èxit.

L'actriu Agnès Llobet va presentar-me el projecte. Pensava que podria alternar els rodatges de la sèrie L'Anell amb l'obra però se'm va fer molt feixuc. Hi havia molts de dies que després de 10 hores de rodatge havia de partir cap a Sineu a assajar. L'Anell em buidava i Prova em tornava a omplir d'energia.

He quedat molt content amb aquesta feina, i em sap greu només haver-ne pogut fer 10 o 12 funcions. Amb la poca oferta que hi ha ara crec que no costaria gaire reunir l'equip si es trobassin més actuacions.

Aquest mes de setembre L'Anell torna a IB3 amb nous capítols que ja estan gravats. Hi ha l'opció de rodar una tercera temporada?

Miquel Gelabert

No. L'Anell s'ha acabat. Va acabar-se abruptament. Havien de rodar 80 capítols però només n'han gravat 62. Mallorca no es pot permetre una superproducció d'aquest cost. No hi ha doblers ni per mantenir tanta gent treballant-hi ni per suportar un muntatge amb cavalls. Que ho facin a Madrid és una altra història però aquí hi ha unes limitacions. Jo de totes maneres ja havia dit que ho deixava. No podia aguantar més temps aquell ritme i vaig demanar al director que matàs el meu personatge o que cercàs una excusa per fer-lo desaparèixer.

A més d'actuar, pinta.

Quan era petit deia que m'hauria agradat saber cantar i saber pintar. Vaig fer aquest comentari en un inici de gira i un company va dir-me que això s'aprèn i vaig pensar que tenia raó. Ara tenc moltes coses fetes però som molt pudorós. Una metgessa de Barcelona va dir-me: “només et preveig dues coses, que beguis vi bo i que facis una exposició”. Em va semblar molt saludable, el primer consell l'he seguit, el segon, encara no. Jo pint per a mi. Si la pintura es pogués rosegar, per exemple, no utilitzaria pinzell. Feria escopinades i que caigués el regalim.

Com veu les retallades al món de la cultura. És necessari convertir-la en un luxe?

No hi tenc cap confiança ni m'agrada res del que estan fent des del Govern. Estic fart de pagar els plats bruts de tots aquests “mangantes”. A més, un país no es recupera en contra dels seus ciutadans. Ho veig molt negre. Si en puc treure res de positiu és que la crisi supòs que se'n durà tota aquesta escòria de gent que si no són corruptes, són ineptes. No pot ser, per exemple, que Espanya tengui quatre vegades més de polítics que Alemanya. Així no s'arreglarà res i fent referència al món del teatre, menys. Si ara ja no produïa ningú, és evident que encara serà més difícil. Ara la cultura és un luxe i els toros, en canvi, no. És incongruent.

Un altre conflicte és el lingüístic.

No me'n parlis. Si a la major part de la classe dirigent i gestora, que he classificat de corrupta i inepta, hi sumes una altra part que és inculta, no fa falta dir res més. -Cabr..., fills de..., mam...- no tenc paraules per definir-ho: En España no caben más tontos. I jo crec que els que mouen els doblers ens han declarat la guerra, i no només a nivell lingüístic. Això és una guerra.

Futur a l'aire.

No tenc res lligat. Aquesta setmana tenc una reunió a Palma per a una suite come, una sèrie petita. Amb representant és probable que algun dia despengi el telèfon i em digui que m'ha trobat algun paperet. De totes maneres, ara el meu projecte és més personal. Fa dos mesos vaig agafar un ordinador i vaig escriure: “Ushuaia, casas de alquiler” i vaig veure que no eren gaire més cares que per aquí. Per tant, si vénc a estar al Port és una cosa, però si me'n vaig a Ushuaia (Argentina) ja serà per no tornar -ho diu de veritat, però somriu-.

Des de Kirton

Boston (Lincolnshire)

Justament ara que els focus de mig món es centren en els esdeveniments que ocorren prop de casa nostra, he decidit marxar. Ja ho tenia ideat des de fa un temps però han estat aquestes últimes setmanes, les definitives. Els pròxims nou mesos els passaré amb un família britànica, a la seva casa de Kirton, un barri residencial situat a 5 minuts de Boston (UK) i a 2 hores de Londres. El Google maps el situa a la costa est d'Anglaterra, prop del mar, tot i que jo encara no l'he pogut ni olorar, ni sentir, ni veure. Vaig arribar dimarts, amb una hora més de son, de nervis i de timidesa. No plovia quan l'avió va aterrar però si quan vaig començar a estar instal·lada.

A Kirton faig d'au pair de dilluns a divendres, els mateixos dies que aniré al Boston College i que aprofitaré per anar al gimnàs. I els dissabtes i els diumenges pretenc descobrir Gran Bretanya.

És difícil saber si som al lloc que toca o si enguany hauria d'haver quedat. M'agradaria ser a Catalunya en un moment històric però també a Mallorca amb la meva gent. Des de Kirton intentaré ser una mica a les dues bandes, aprofitar l'experiència i no perdre el temps. Aquí em diuen cada dematí: Are you ready? I si, estic preparada per començar el dia, l'aventura i aquest blog. 

 

“Les futbolistes no sortim a les portades”, Mariona Caldentey

Només té 16 anys i ja no és una promesa. Aquesta serà la tercera temporada de Mariona Caldentey a la primera divisió de futbol femení, tot i les lesions que l'han mantenguda fora del terreny de joc més temps del que voldria. A les files de l'Unió Deportiva Collerense, l'equip balear amb més projecció fora de les illes, Caldentey s'ha convertit en una de les claus d'aquest projecte que està fent història. Des dels 11 anys no es perd cap convocatòria amb la selecció balear i l'espanyola ja l'ha citada 7 vegades. Tot i els mèrits, les seves companyes i ella, encara no han sortit a cap portada.

Mariona Caldentey

Quant temps dediques al futbol?

Ara que som a la pretemporada vaig quatre dies a Palma cada setmana i els entrenaments duren una hora i mitja, a part dels dies que tenim partit. La resta de l'any entrenam tres dies cada setmana. I en època de seleccions, he de sumar el temps que dedic a les convocatòries.

Des de quan dus aquest ritme?

Vaig començar a jugar a futbol amb 4 anys i amb 11 ja vaig partir cap a Palma. És a dir, fa 5 anys que vaig i vénc.

No et resulta complicat?

Quant els estudis m'he de saber organitzar molt. Per exemple, si surt de l'institut a les 3 i a les 6 i mitja he de partir a entrenar, ja he d'haver fet els deures, perquè torn a les 11. I si viatj els caps de setmana, per jugar un partit fora, i tenc un examen en dilluns, he d'estudiar dins el bus o l'avió.

I te'n surts?

Si, fins ara m'ha anat tot molt bé i no he tengut cap problema. Enguany he de començar el batxillerat científic, però, i em fa un poc més de respecte perquè ja és una altra cosa.

I després?

Vull seguir estudiant. Sempre m'han dit que he de tenir estudis perquè del futbol, no en puc viure. Per això vull fer INEF. A més, a patir de les convocatòries amb la selecció em resulta més fàcil accedir a aquesta carrera.

Quantes vegades has estat convocada amb la selecció espanyola?

He anat a 6 o 7 convocatòries amb l'espanyola i amb la balear, hi vaig sempre des que tenc 11 anys.

Quines són les sensacions?

La primera és que costa de creure. Sempre has vist seleccions per la televisió però mai no t'has pensat que tu podries jugar-hi. Estàs molt contenta, molt.

T'obre portes?

Jo crec que sí. El futbol femení no és gaire reconegut i quan dius a quin equip jugues normalment la gent queda indiferent. En canvi, quan dius “selecció” la gent respon i ho valora. Però sobretot és una oportunitat perquè els equips de la península puguin veure com jugues. Jo, a més, vull anar a estudiar fora de Mallorca i la selecció m'obre les portes d'equips d'allà.

On t'agradaria anar?

Crec que la Universitat de Barcelona és una bona opció per fer INEF, està molt bé i , si pogués trobar un equip allà, seria perfecte.

El lloc seria perfecte. Quin equip seria perfecte?

A casa meva tots som molt del Barça, moltíssim i clar, m'encantaria poder-hi jugar. Però estaria bé a qualsevol equip, no tenc preferències.

Mariona Caldentey (de blau)

Com veus el futbol femení?

Mai no en xerren. A IB3 per exemple, treuen notícies de volei, de bàsquet i d'altres esports femenins i a nosaltres (el Collerense), en canvi, no ens varen anomenar ni quan vàrem pujar a primera divisió. Això molesta perquè no reflecteix l'esforç que suposa jugar a futbol per una dona que ha de treballar o per una nina que ha d'estudiar. Les futbolistes no sortim a les portades dels diaris esportius, no en veuràs mai cap.

Mariona Caldentey (de vermell)

No interessa als mitjans de comunicació?

No devem donar tant de caché com els esportistes masculins. Ara, al vestidor, hem bromejat de les Olimpíades perquè les dones han guanyat més medalles que els homes. Si els mitjans no parlen dels esports femenins és normal que la gent no els conegui. Aquesta darrera temporada, com a excepció, el canal MarcaTV cada divendres ha fet la retransmissió d'un partit de la nostra lliga. Això ha donat més popularitat a equips com el nostre i és una evolució. A part, jo som optimista i crec que el reconeixement del futbol femení ha millorat aquests últims anys.

Diuen que “el futbol és un esport d'homes”.

He sentit comentaris en aquesta línia però, en canvi, les dones tenim més oportunitats de practicar-lo ja que som més poques i és més senzill, supòs, destacar. Ara ja vivim en una època en què tothom pot fer allò que vol i si a nosaltres ens agrada jugar a futbol ningú no ens ho pot impedir.

Destacar no és senzill. Quin és el secret?

Primer de tot, tenir sempre els peus a terra. En el moment que comences a creure't més important, les coses deixen d'anar bé. El secret, si n'hi ha, passa per entrenar molt i superar les lesions. Jo vaig estar 6 mesos sense jugar per una operació de genoll i és en aquests moments quan has de tenir més forces per continuar i superar aquests entrebancs. Després, quan vénen els bons moments, mires i penses que l'esforç ha valgut la pena.

Superar una lesió greu és el més complicat?

Sí. Ara fa dos anys que em vaig rompre el genoll i entre l'operació i el mal que vaig tenir, li vaig dir a ma mare: “mamà, vull deixar el futbol, no vull tornar a passar per això”. Però després, durant el període de rehabilitació, tornes a caminar, guanyes força, comences a córrer i tornes a tenir ganes de jugar. A més, tot just recuperar-me em van cridar de la selecció espanyola i va ser la motivació que necessitava.

I el més gratificant?

És difícil triar un moment o una ocasió perquè n'hi ha moltes de bones. Però tenc un record molt especial de quan jugava aquí a Felanitx. Érem un grup d'amics que ens enteníem molt i ens divertia molt el futbol. Vàrem aconseguir guanyar la lliga, el campionat de Balears i el campionat d'Espanya. Record que tornant de Lugo, on havíem disputat el campionat nacional, a l'aeroport ens esperava molta gent amb pancartes. I després a Felanitx ens van rebre a l'Ajuntament i vam passejar les copes amb mearis per tota la vila. En aquells moments, segurament no ho valoràvem perquè només teníem 7 anys. Però ara quan ho recordes, veus tot el que vares viure i fins i tot m'agradaria poder-ho repetir.

Quina és la teva jugadora preferida?

Pili Espada (de vermell)

De fora de l'illa conec poques jugadores. De totes maneres em quedaria amb na Pili Espada que és una veterana del meu equip, la capitana del Collerense. A més d'una gran jugadora dins el camp, a fora és una gran persona.

I un jugador?

Veus? És graciós perquè si jo fos un nin no em demanaries “quina és la teva jugadora preferida?” i en canvi a nosaltres sempre ens demanen un jugador.

Tens raó.

M'agrada molt n'Iniesta. No crida l'atenció pel que fa fora del terreny de joc i en canvi aconsegueix ser el centre de totes les mirades amb el seu futbol. A vegades, als entrenaments m'alaben quan em diuen que jugant m'assembl a ell.

Aquest estiu has participat a un cicle de conferències amb altres esportistes.

Si, és necessari donar a conèixer que la vida d'una dona futbolista no és fàcil i que n'hi ha molt poques que puguin viure només del futbol. -T'aixeques a les 7, vas a fer feina, has de canviar horaris per poder entrenar- és un sacrifici molt gran que fas perquè t'agrada però que no sempre la gent valora.

Tens temps per fer altres coses?

N'has de trobar i t'has de saber organitzar. A vegades, però, hi ha una festassa i no hi puc anar perquè l'endemà tenc partit. O arrib sempre tard a les festes sorpreses dels meus amics perquè cada divendres tenc entrenament. Has de deixar de fer moltes coses pel futbol però quan penses que jugues a primera divisió i que et convoquen per la selecció espanyola veus que aquests sacrificis valen la pena.